Generic selectors
Només cerca exacta
Cerca a les capceleres
Cerca al contingut
Cerca a les entrades
Cerca a les pàgines
Filtrar per categories
Non classé
noticies

Alfons Formariz / La Troca neix d’una necessitat, l’absència d’un espai formatiu de moltes de les competències bàsiques que una persona jove o adulta pot necessitar en un territori de més de 100.000 habitants.
El seu plantejament programàtic parteix de què les competències bàsiques abasten tots aquells coneixements operatius necessaris per a la vida, i no només les acadèmiques o les transprofessionals.

Si fa dos anys al barri de Sants, Hostafranchs o la Bordeta una persona jove o adulta hagués volgut iniciar-se en la informàtica, conèixer algunes utilitats quotidianes del mòbil, millorar la seva comprensió lectora, introduir-se en els rudiments de la costura de manteniment, en la declaració de la renda o, si era una persona estrangera, hagués volgut alfabetitzar-se o aprendre el castellà inicial, fa dos anys hauria tingut de desplaçar-se aproximadament 3 km per poder trobar un centre de formació de persones adultes i esperar que l’ensenyament que l’interessés formés part de la seva oferta educativa i coincidís amb el seu horari disponible. Hi havia i hi ha moltes probabilitats, a més, que la majoria dels exemples no pertanyin al quadre d’ensenyaments d’aquest centre de formació. La Troca neix, doncs, d’una necessitat, l’absència d’un espai formatiu de moltes de les competències bàsiques que una persona jove o adulta pot necessitar en un territori de més de 100.000 habitants.

Proposa en el seu plantejament programàtic, que el concepte de competències bàsiques va més enllà de les competències acadèmiques bàsiques com l’aprenentatge de la lectura o l’escriptura o l’obtenció del Graduat en Educació Secundària, que va més enllà de les competències transprofessionals bàsiques com la informàtica usual o l’anglès, que les competències bàsiques abasten tots aquells coneixements operatius necessaris per a la vida. La vida de les persones va canviant al llarg del seu decurs i crea necessitats clau diferents i potser inesperades en cada tombant: tenir nocions de com actuar quan els fills o filles són adolescents, tenir idees de bricolatge domèstic, saber mínimament interpretar els programes electorals per poder votar amb un mínim coneixement de causa, conèixer els serveis que la societat posa al nostre abast per gaudir-ne, aportar-hi el nostre treball i voler col·laborar en la seva gestió. Tots aquests aprenentatges són exemples de competències bàsiques, les quals no poden reduir-se a les acadèmiques o transprofessionals a l’ús sense restringir-ne el concepte, són també competències bàsiques moltes de les personals, socials o cíviques. La majoria les adquirim de manera informal, d’altres poden requerir estructures formatives per a algun col·lectiu determinat.

Però no a tot arreu les necessitats són les mateixes. Cada barri, cada poble té necessitats formatives diferents, tot i que algunes poden coincidir. Per això les persones que impulsen un projecte de formació de persones joves i adultes han de conèixer la realitat i han de voler escoltar-la. Han de conèixer la quantitat d’entitats que fan formacions diverses en el territori i treballar en xarxa per no duplicar-les (com el cas de l’aprenentatge del català a Sants que ja està cobert). Cal evitar fer una competència socialment absurda entre els projectes formatius del territori o deixar espais formatius erms. Cal tenir ganes d’escoltar també el silenci del no-públic, aquell que no va als centres cívics, ni a les associacions culturals ni a les reunions de les escoles dels seus fills i filles, que no va enlloc al marge del seu cercle íntim i, tanmateix, pot tenir necessitats formatives.

Escoltar de forma activa. Les necessitats formatives d’un indret es coneixen escoltant les associacions del veïnatge, els centres culturals i formatius, la gent innominada… La Troca es va iniciar parlant amb la gent pel carrer, a les places, als mercats, visitant els serveis i els grups organitzats del barri, estudiant les estadístiques disponibles, fent un treball de camp entre les persones i entitats per presentar-los un projecte obert. Finalment unes jornades participatives van reunir veïns i veïnes, entitats i serveis per acabar de dissenyar el projecte i donar-hi el tret de sortida. Cal dir que les persones que han endegat el projecte tenien certament una avantatge d’entrada, eren veïnes actives del barri, conegudes i coneixedores.

Actuar malgrat les dificultats. Són moltes les dificultats quan es parteix d’un somni necessari: trobar un local, trobar un mínim finançament per començar, obrir les portes i que algú acudeixi. No cal ressenyar la quantitat de reunions, trucades a portes que s’entreobren però que no et deixen entrar, suportar quantitat de cops animosos o paternalistes a l’esquena que no porten enlloc ni presenten perspectives definitives, la cursa d’obstacles per arribar a una meta provisional que simplement serveix per iniciar una nova cursa d’obstacles amb la sensació que s’està en un cargol sense fi. Una gran alegria, en canvi, veure que la porta oberta s’omple de gent confirmant la necessitat de formació col·lectivament constatada.

Tenacitat. Malgrat tot no defallir. Resistir. Continuar importunant autoritats per poder fer el pas iniciàtic del desert amb l’objectiu de esdevenir una entitat que faci un servei públic, cogestionada pels veïns i veïnes i les institucions públiques.

Resistir les frustracions. Els mesos sense cobrar les poques persones que gestionen el projecte perquè les subvencions concedides són escasses i tarden en fer-se efectives. El treball esgotador de resseguir totes les institucions que les poden concedir i els seus requisits. Resistir les frustracions de conèixer les importants demandes formatives que no es poden cobrir com el Graduat en Educació Secundària per manca d’espai, de condicions o de capacitat de gestió atès les possibilitats del grup impulsor.

Acollir empàticament. Moltes de les persones amb necessitats bàsiques de tot tipus oculten/ocultem les nostres ignoràncies acadèmiques o personals. L’acollida personal i orientadora és el pas previ absolutament necessari per superar la vergonya i obrir-se a l’aprenentatge. A partir de l’acollida cada persona, a més d’iniciar el seu procés d’aprenentatge esdevindrà una propagadora del projecte, el famós boca orella únic mitjà d’arribar al no-públic.

Contagiar l’entusiasme. Aquest contagi crea un nombrós grup de persones voluntàries, la majoria dels mateixos barris, que col·laboren de forma solidària aportant els seus coneixements i iniciant un procés d’intercanvi de coneixements.

Responen al conegut principi: totes les persones podem i necessitem aprendre al llarg de la vida, totes les persones tenim coneixements que podem ensenyar. Cal oferir el marc que ho possibiliti. El voluntariat amb les persones contractades, a més, són l’embrió d’una escola comunitària que cogestioni el projecte, esperant que pugui organitzar-se la mirada atenta d’altres entitats de l’entorn i de les institucions públiques del territori.

Plantejar l’educació com a política. Tota educació és política per activa o per passiva. Tothom educa, recordant a Freire, a favor d’un sistema o en contra d’ell. No existeix una educació neutra. La neutralitat educa a favor del sistema actual i no crea pensament crític. La desigualtat creixent, els desnonaments freqüents, el racisme estructural, el masclisme sistèmic, la destrucció del clima que ens permet viure, la manca de perspectives de futur,…, l’educació no pot pretendre quedar-se al marge sense ser-ne còmplice.

Optimisme. Un projecte com la Troca no pot existir des del pessimisme. Ni les incomprensions i evasives de les autoritats, ni les dificultats estructurals, ni l’inevitable desgast psicològic que a vegades atrapa momentàniament algunes persones, tots els inconvenients es van superant per la força del col·lectiu. Però inevitablement cal preguntar-se, l’optimisme no té data de caducitat? Fins a quin punt la indiferència de les institucions davant de la formació bàsica de les persones joves i adultes, la manca de la qual és una bomba de rellotgeria, segons Kozol, que explota inexorablement en els seus fills i filles en forma de l’anomenat “fracàs” o l’abandonament escolar, en forma d’una ciutadania individualista i consumista, fins a quin punt aquesta indiferència institucional anihilarà l’optimisme? Estem convençuts i esperem que no sigui així.

Alfons Formariz Poza
Gener 2020

http://www.senderi.org/cat/articles/204/lescola-comunitaria-de-formacio-permanent-la-troca-una-experiencia-renovadora

By NO Comment 22/01/2020

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca