Alfons Formariz / La Troca neix d’una necessitat, l’absència d’un
espai formatiu de moltes de les competències bàsiques que una persona
jove o adulta pot necessitar en un territori de més de 100.000
habitants.
El seu plantejament programàtic parteix de què les competències bàsiques
abasten tots aquells coneixements operatius necessaris per a la vida, i
no només les acadèmiques o les transprofessionals.
Si fa dos anys al barri de Sants, Hostafranchs o la Bordeta
una persona jove o adulta hagués volgut iniciar-se en la informàtica,
conèixer algunes utilitats quotidianes del mòbil, millorar la seva
comprensió lectora, introduir-se en els rudiments de la costura de
manteniment, en la declaració de la renda o, si era una persona
estrangera, hagués volgut alfabetitzar-se o aprendre el castellà
inicial, fa dos anys hauria tingut de desplaçar-se aproximadament 3 km
per poder trobar un centre de formació de persones adultes i esperar que
l’ensenyament que l’interessés formés part de la seva oferta educativa i
coincidís amb el seu horari disponible. Hi havia i hi ha moltes
probabilitats, a més, que la majoria dels exemples no pertanyin al
quadre d’ensenyaments d’aquest centre de formació. La Troca neix, doncs,
d’una necessitat, l’absència d’un espai formatiu de moltes de les
competències bàsiques que una persona jove o adulta pot necessitar en un
territori de més de 100.000 habitants.
Proposa en el seu plantejament programàtic, que el concepte de
competències bàsiques va més enllà de les competències acadèmiques
bàsiques com l’aprenentatge de la lectura o l’escriptura o l’obtenció
del Graduat en Educació Secundària, que va més enllà de les competències
transprofessionals bàsiques com la informàtica usual o l’anglès, que
les competències bàsiques abasten tots aquells coneixements operatius
necessaris per a la vida. La vida de les persones va canviant al llarg
del seu decurs i crea necessitats clau diferents i potser inesperades en
cada tombant: tenir nocions de com actuar quan els fills o filles són
adolescents, tenir idees de bricolatge domèstic, saber mínimament
interpretar els programes electorals per poder votar amb un mínim
coneixement de causa, conèixer els serveis que la societat posa al
nostre abast per gaudir-ne, aportar-hi el nostre treball i voler
col·laborar en la seva gestió. Tots aquests aprenentatges són exemples
de competències bàsiques, les quals no poden reduir-se a les acadèmiques
o transprofessionals a l’ús sense restringir-ne el concepte, són també
competències bàsiques moltes de les personals, socials o cíviques. La
majoria les adquirim de manera informal, d’altres poden requerir
estructures formatives per a algun col·lectiu determinat.
Però no a tot arreu les necessitats són les mateixes. Cada barri, cada
poble té necessitats formatives diferents, tot i que algunes poden
coincidir. Per això les persones que impulsen un projecte de formació de
persones joves i adultes han de conèixer la realitat i han de voler
escoltar-la. Han de conèixer la quantitat d’entitats que fan formacions
diverses en el territori i treballar en xarxa per no duplicar-les (com
el cas de l’aprenentatge del català a Sants que ja està cobert). Cal
evitar fer una competència socialment absurda entre els projectes
formatius del territori o deixar espais formatius erms. Cal tenir ganes
d’escoltar també el silenci del no-públic, aquell que no va als centres
cívics, ni a les associacions culturals ni a les reunions de les escoles
dels seus fills i filles, que no va enlloc al marge del seu cercle
íntim i, tanmateix, pot tenir necessitats formatives.
Escoltar de forma activa. Les necessitats formatives d’un indret
es coneixen escoltant les associacions del veïnatge, els centres
culturals i formatius, la gent innominada… La Troca es va iniciar
parlant amb la gent pel carrer, a les places, als mercats, visitant els
serveis i els grups organitzats del barri, estudiant les estadístiques
disponibles, fent un treball de camp entre les persones i entitats per
presentar-los un projecte obert. Finalment unes jornades participatives
van reunir veïns i veïnes, entitats i serveis per acabar de dissenyar el
projecte i donar-hi el tret de sortida. Cal dir que les persones que
han endegat el projecte tenien certament una avantatge d’entrada, eren
veïnes actives del barri, conegudes i coneixedores.
Actuar malgrat les dificultats. Són moltes les dificultats quan
es parteix d’un somni necessari: trobar un local, trobar un mínim
finançament per començar, obrir les portes i que algú acudeixi. No cal
ressenyar la quantitat de reunions, trucades a portes que s’entreobren
però que no et deixen entrar, suportar quantitat de cops animosos o
paternalistes a l’esquena que no porten enlloc ni presenten perspectives
definitives, la cursa d’obstacles per arribar a una meta provisional
que simplement serveix per iniciar una nova cursa d’obstacles amb la
sensació que s’està en un cargol sense fi. Una gran alegria, en canvi,
veure que la porta oberta s’omple de gent confirmant la necessitat de
formació col·lectivament constatada.
Tenacitat. Malgrat tot no defallir. Resistir. Continuar
importunant autoritats per poder fer el pas iniciàtic del desert amb
l’objectiu de esdevenir una entitat que faci un servei públic,
cogestionada pels veïns i veïnes i les institucions públiques.
Resistir les frustracions. Els mesos sense cobrar les poques
persones que gestionen el projecte perquè les subvencions concedides són
escasses i tarden en fer-se efectives. El treball esgotador de
resseguir totes les institucions que les poden concedir i els seus
requisits. Resistir les frustracions de conèixer les importants demandes
formatives que no es poden cobrir com el Graduat en Educació Secundària
per manca d’espai, de condicions o de capacitat de gestió atès les
possibilitats del grup impulsor.
Acollir empàticament. Moltes de les persones amb necessitats
bàsiques de tot tipus oculten/ocultem les nostres ignoràncies
acadèmiques o personals. L’acollida personal i orientadora és el pas
previ absolutament necessari per superar la vergonya i obrir-se a
l’aprenentatge. A partir de l’acollida cada persona, a més d’iniciar el
seu procés d’aprenentatge esdevindrà una propagadora del projecte, el
famós boca orella únic mitjà d’arribar al no-públic.
Contagiar l’entusiasme. Aquest contagi crea un nombrós grup de
persones voluntàries, la majoria dels mateixos barris, que col·laboren
de forma solidària aportant els seus coneixements i iniciant un procés
d’intercanvi de coneixements.
Responen al conegut principi: totes les persones podem i necessitem
aprendre al llarg de la vida, totes les persones tenim coneixements que
podem ensenyar. Cal oferir el marc que ho possibiliti. El voluntariat
amb les persones contractades, a més, són l’embrió d’una escola comunitària
que cogestioni el projecte, esperant que pugui organitzar-se la mirada
atenta d’altres entitats de l’entorn i de les institucions públiques del
territori.
Plantejar l’educació com a política. Tota educació és política
per activa o per passiva. Tothom educa, recordant a Freire, a favor d’un
sistema o en contra d’ell. No existeix una educació neutra. La
neutralitat educa a favor del sistema actual i no crea pensament crític.
La desigualtat creixent, els desnonaments freqüents, el racisme
estructural, el masclisme sistèmic, la destrucció del clima que ens
permet viure, la manca de perspectives de futur,…, l’educació no pot
pretendre quedar-se al marge sense ser-ne còmplice.
Optimisme. Un projecte com la Troca no pot existir des del
pessimisme. Ni les incomprensions i evasives de les autoritats, ni les
dificultats estructurals, ni l’inevitable desgast psicològic que a
vegades atrapa momentàniament algunes persones, tots els inconvenients
es van superant per la força del col·lectiu. Però inevitablement cal
preguntar-se, l’optimisme no té data de caducitat? Fins a quin punt la
indiferència de les institucions davant de la formació bàsica de les
persones joves i adultes, la manca de la qual és una bomba de
rellotgeria, segons Kozol, que explota inexorablement en els seus fills i
filles en forma de l’anomenat “fracàs” o l’abandonament escolar, en
forma d’una ciutadania individualista i consumista, fins a quin punt
aquesta indiferència institucional anihilarà l’optimisme? Estem
convençuts i esperem que no sigui així.
Alfons Formariz Poza
Gener 2020